Comencem una nova tertúlia del Primer glop de cervesa, poc després de les 20:30. En aquesta ocasió, comptem amb un nombre important d’arxivers.

Si en la primera tertúlia vam tractar amb la Marina Garcés la funció social i comunitària de la biblioteca, i en la segona vam aprofundir en la necessitat de repensar el programa funcional dels espais de biblioteca, on edifici i servei posessin l’accent en les persones i en la integració en el context urbà, amb en Josep Maria Montaner, en aquesta tercera tertúlia, hem volgut centrar-nos en la transparència i el dret d’accés dels ciutadans a la informació pública, des del punt de vista dels sistemes d’informació: arxius, biblioteques, serveis a internet, mitjans de comunicació i xarxes informals (socials, moviments ciutadans, etc).

En Josep Matas va iniciar la seva intervenció explicant com hem arribat a la situació actual i valorant alguns dels fonaments bàsics que sustenten el dret d’accés a la informació:

• El dret d’accés a la informació pública es fonamenta en la idea que «les coses públiques que interessen a tothom poden i han de ser conegudes per tothom». Som davant d’un veritable dret públic subjectiu, en el qual l’interès que cal protegir jurídicament és el «dret a saber» que tenen totes les persones.
• L’art. 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans, de 10 de desembre 1948, proclama: «Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les opinions pròpies i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres». Encara que no s’especifiqui, cal entendre incloses les fonts governamentals d’informació.
• Pel que fa a la Constitució de 1978 convé prendre en consideració dues normes: «Article 20: 1. Es reconeixen i es protegeixen els drets:

a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció. […]

d) A comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l’exercici d’aquestes llibertats.

«Article 105: La llei regularà: […] b) L’accés dels ciutadans als arxius i als registres administratius, salvant el que afecti la seguretat i la defensa de l’Estat, la indagació dels delictes i la intimitat de les persones.

• Desenvolupant directament el citat article 105 b) de la Constitució i amb caràcter de legislació bàsica, trobem la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú: «Article 3. Principis generals» […]. 5. En les seves relacions amb els ciutadans, les administracions públiques actuen de conformitat amb els principis de transparència i de participació.» i especialment l’Article 37 sobre el «Dret d’accés a arxius i registres». Aquest darrer article condiciona l’accés a la informació al fet que aquesta estigui continguda en un expedient que es trobi en un arxiu administratiu, que aquest expedient correspongui a un procediment, i que aquest procediment estigui acabat. La fixació d’aquests tres requisits en el cas concret no sempre és possible. Això, sense oblidar que el precepte sovint exigeix la concurrència d’interès legítim per accedir a la informació. El tractament que dispensa aquesta norma als ciutadans particulars, és a dir a aquelles persones que no gaudeixen de la condició d’interessats en el procediment, s’esgraona en funció de la relació subjectiva del sol·licitant amb la informació que demana, de manera que, com menor sigui el contacte amb el contingut de la informació, més seran les dificultats per accedir-hi.
• Sobre la base dels treballs preparatoris d’Emilio Guichot es va elaborar l’avantprojecte del que havia de ser l’actual Llei de transparència de l’Estat Espanyol. Això no obstant, l’aprovació del text definitiu va ser prorrogada fins en 23 ocasions com a conseqüència de les esmenes introduïdes. Finalment es va aprovar a finals de l’any passat la versió actual la Ley 19/2013, de 9 de diciembre, de transparencia, acceso a la información pública y buen gobierno.

I en quin punt som en l’actualitat?

Malgrat que aquesta legislació hauria de contribuir no únicament a conèixer de primera mà la informació pública, si no també a afavorir processos de participació ciutadana, passant a ser molt més activa en les decisions polítiques, sembla clar que els aspectes més rellevants de la transparència i de l’accés a la informació pública no interessen realment a cap dels partits polítics majoritaris.

Alguns aspectes rellevants de la nova Llei 19/2013 són els següents:

–       planteja terminis de resposta llarguíssims, de fins a 4 mesos;

–       no preveu terminis finals de reserva (és inaudit que no plantegi fins a quan una informació es considera reservada);

–       exclou l’accés a molta documentació essencial per conèixer la presa de decisió, com ara els informes; el ciutadà pot arribar a saber què ha decidit l’administració però no perquè;

–       el silenci es considera sempre negatiu, de manera que el ciutadà no sabrà quina és la motivació per la qual se li denegarà el tràmit.

Què hem de fer en aquesta situació? Hi ha algun bri d’esperança?

Matas explica que el Parlament de Catalunya tampoc havia legislat sobre aquest tema i ho podia haver fet. Finalment s’hi està treballant i s’hi haurà de confiar. La nova Llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern que actualment es troba en fase de tramitació al Parlament de Catalunya intenta reduir els terminis de resposta, d’acord amb els preceptes de la UE que fixa el termini de resposta en un màxim de 10 dies hàbils, facilita algunes eines i reforça parcialment l’accés a la documentació (p.e. planteja que els informes estiguin penjats al web).

Hi ha aspectes que poden fer pressió per a millorar-ho:

• L’evolució tecnològica, a més a més, juga al favor de la ciutadania; en poc temps, el fet de poder accedir en obert als diaris i butlletins oficials, com ara el DOGC o a les ordenances municipals, està consolidant la garantia que els ciutadans puguem accedir a la informació governamental.
• El paper clau dels col·lectius professionals (arxivers, bibliotecaris, investigadors, etc.) aplicant la deontologia i la defensa de la garantia de transparència i accés a la informació.
• Les normes europees que són molt garantistes.

Intervé a continuació la Marta Continente, posant èmfasi en que no n’hi ha prou amb que hi hagi legislació.

És de l’opinió que qui acaba posant a lloc les coses, són les persones que amb la seva acció sovint estiren i fan que l’acció governamental canviï. L’administració per naturalesa no avança, ho faria tot com ho ha fet sempre. En canvi, si ofereix un nou servei, oferint informació en obert, és la societat amb el seu ús i demanda la que estira i fa que s’hagi de treballar més i millor.

La seva àmplia trajectòria en l’àmbit de l’administració oberta a Catalunya fa que, en el context en que ens movem, recomani dur a terme una política de fets consumats: obrir el màxim tota la informació que es pugui, la qual cosa obliga a que posteriorment la informació s’hagi d’ordenar i ampliar, s’hagi de millorar l’accés, s’hagin de contextualitzar les dades, etc. Realment s’hauria de fer a la inversa, amb un procés llarg de disseny i valoració, però això suposa pensar “en gran” i “a llarg termini”, i actualment no es pot fer, al món polític no els és vàlid ja que treballen molt a curt termini i amb resultats molt immediats, la qual cosa invalida els projectes globals i de gran magnitud en temps i esforç. Tenim una administració pròpia del segle XIX, que no pot funcionar si no s’obre i, alhora, fracassen els projectes de l’administració perquè es vol abastar massa.

Sense oblidar les males pràctiques que fan anar enrere processos ja avançats, com per exemple l’esborrat informàtic que es va fer a l’administració espanyola en temps de l’Aznar.  Cal aplicar mesures de traçabilitat de fitxers, tal i com es fa als EUA.

Fa esment també dels llibres blancs d’accés a la informació que han elaborat els canadencs i que són molt interessants, ja que en realitat dibuixen un context molt avançat com a societat: http://data.gc.ca/eng/open-government-consultation-report.

S’ha de partir de la base que l’administració oberta és inclusiva i es fonamenta en els principis democràtics d’empoderar la ciutadania perquè pugui triar en tot allò que l’afecta, li interessa, vol implicar-se, etc.  L’administració oberta permet a la ciutadania informar-se i valorar sobre quines són les millors escoles on portar els fills, quins els millors metges, prevenir riscos i accidents, veure quines obres s’estan duent a terme a la ciutat, etc.

Les iniciatives open data als EUA són generalitzades (per defecte l’estat facilita la informació en open data) i això provoca que l’administració treballi diferent, però al nostre entorn ens falta aquest salt qualitatiu democràtic. Sols es fan petits projectes de caràcter parcial amb open data. El problema és que hi ha una cultura de la “prevenció” sobre la transparència informativa. Els polítics són massa porucs i amb massa reserves: s’observa un “gap” entre la desiderata bondadosa d’obertura de la informació pública i la voluntat política. Mentre la societat va fent “al seu aire” i la informació es filtra per tot arreu…

D’altra banda, els gestors tenen por que surtin a la llum les seves decisions. Cal estratègia tecnològica i  més capacitat professional: els professionals han d’organitzar els processos d’obertura de les dades.

A partir d’aquí s’obre el debat obert i distès entre els assistents, sorgint idees i preguntes:

Sobre la societat:

• La societat té un interès real en la transparència tecnològica? Socialment la transparència és un valor? Els propis mitjans de comunicació silencien el debat; sovint viuen de l’opacitat; el periodisme està centrat en l’anècdota; caldria periodisme d’investigació que necessités de les dades transparents i en obert.

• Falten ciutadans actius i capaços d’avaluar. Es necessari un canvi cultural, un canvi de mentalitat a la ciutadania. Com generar aquest canvi de la societat?

• Estem molts endarrerits en l’exigència bàsica dels valors democràtics (necessitats bàsiques sobre salut, educació…) Cal aconseguir que es plantegin a les escoles.

• Els ciutadans saben que tenen dret a accedir a la informació pública? Treballar pels valors democràtics, vol dir mostrar que el tenen, crear l’oportunitat, mostrar què es fa a altres països com a hàbit (com als països nòrdics).

• Quines estratègies i eines tenim per fer-ho?

1. Cal buscar aliats en professionals innovadors;

2. Cal acció: cal fer, cal llençar-se a la piscina;

3. Cal destacar bones pràctiques i experiències d’èxit;

4. Cal incrementar índexs de comprensió lectora (actualment s’està fent campanya internacional pel dret a la lectura en suport digital i accés a e-book);

5. No s’ha de creure sols en l’institucionalisme: calen professionals que ho trametin a professionals i ciutadania en general.

• Bona part del problema és el “caràcter llatí”,  sempre es vol quedar bé i la llei de transparència sovint mostra aspectes que no fan “quedar bé”.

Sobre la legislació i l’administració:

• La llei d’administració electrònica és una llei aprovada, avançada, però molt difícil i complexa d’aplicar: tecnològicament és possible però les persones no estan preparades i requereix molta burocràcia. S’hauria de simplificar, però això vol dir assumir riscos (ex. signatura electrònica, l’administració ha anat rebaixant els requeriments per a poder-la posar en marxa). S’haurien de prioritzar processos i desplegar paulatinament. S’hauria d’optar amb valentia pel codi lliure (com preveu la llei 11/2007).

• D’altra banda la llei d’administració electrònica està aturada pels canvis de color polítics. Moltes vegades els projectes s’aturen perquè els han preparat “els anteriors”. Els tècnics sovint s’han de treballar l’oposició per a que el projecte se’l facin tots seu, i no es paralitzi amb els canvis.

• El termini d’aplicació accés a la carpeta ciutadana que estableix la Llei 11/2007 acabava el 30 de gener del 2014 i encara no s’ha fet res. El legislador no es preocupa. Es reben fons europeus i no es fa res. Les directrius de la UE sobre l’accés a la informació mediambiental no s’apliquen en cada país.

• La Llei 2001 d’arxius es pot considerar correcta en aquest sentit, és la 1a llei que diu que l’administració ha de tenir un sistema de gestió documental; però va ser un llei feta per arxivers, no per polítics i aquests la incompleixen sistemàticament.

• Als EUA tota la informació governamental és d’accés obert. Tota la informació de la Casablanca té llicència Creative Commons. Es pot dir que els EUA porten 7 anys d’avantatge a Europa i més de 10 anys a Espanya. A Finlàndia tota la informació governamental és publica per defecte i la que no ho és, s’ha de justificar. A Espanya els polítics no són estadistes (el darrer va ser l’Azaña) i això és fonamental per a tenir visió de futur.

• No és fàcil mesurar la transparència de l’administració, però hauria de ser un element de bon govern i si hi hagués llei, podria ser punible. Es comenta que existeix un test amb 85 paràmetres sobre la transparència dels ajuntaments i les comunitats autònomes; no és complert però és el millor.

• Actualment a Europa s’està treballant amb la llei de “neutralitat”, la qual afectarà la llei de transparència, fent-la molt més restrictiva. S’ha d’estar alerta. Creure en Europa, és també creure en el lobbisme.

Sobre els professionals i els serveis d’informació:

• La biblioteca pública es basa en la cultura democràtica, en facilitar informació als ciutadans i, d’alguna manera, en potenciar-la. A tall d’exemple, les biblioteques públiques d’Alemanya tenen una secció a lloc ben visible i molt accessible que recull les actes pels plens municipals, de les entitats i associacions locals, de les escoles, etc. I al dia! (al web de la Moncloa, no s’hi publiquen els acords del Consell de Ministres,  és propaganda pagada amb diner públic).

• Entre els professionals hi ha temes no resolts, com per exemple el control de la informació. La gestió documental és bàsica i és l’assignatura pendent a totes les organitzacions.

• Les dades normalitzades són la base de treball i transparència i amb la tecnologia actual i la interoperabilitat s’està simplificant molt, poden ser-ne la garantia. Però hi ha dues dificultats: els interessos econòmics que no han volgut fer una base normalitzadora i es depèn en excés de les empreses tecnològiques; i la poca flexibilitat en la reestructuracions dels equips, tant en tasques com en les plantilles, imprescindibles per a la re-enginyeria de processos.

Barcelona, maig del 2014

Enllaç al Blog de l’Eli Ramírez: http://desdelmeupuntdevista.blogspot.com.es/2014/04/3a-tertulia-del-primer-glop-de-cervesa.html