Iniciem la tertúlia cap a les 20:30, aquesta vegada amb l’assistència de diversos arquitectes, a més dels professionals de l’àmbit bibliotecari.

En Josep Maria Montaner ens ofereix un marc de context per al debat, i acompanya la introducció amb algunes de les fotografies que trobareu a continuació:

▪    Quina evolució ha tingut la biblioteca com a espai cultural, i com ha evolucionat la seva funció inicialment patrimonial, cap a la funció social. Les biblioteques i els museus inicien un camí junts, especialment a partir de la Il·lustració, amb un origen similar com a equipaments per a la conservació del coneixement i la producció documental i artística. Per bé que el model de la biblioteca s’ha diversificat i convertit en un model molt dinàmic, adaptat a les necessitats de l’entorn, el del museu no ha evolucionat tant.

▪    Pel que fa a l’evolució del disseny de l’estructura arquitectònica, els edificis de les biblioteques es dissenyen a partir de dos models diferenciats: una estructura de l’espai racionalista, la més antiga, de tradició més aviat simètrica i funcional, on predomina un gran espai central i que curiosament perviu en el temps; i un segon model estructural orgànic, no tan freqüent, resultat del desenvolupament d’un programa arquitectònic més contemporani, que fusiona estructures asimètriques i adaptabilitat. Magnífics exemples del programa orgànic aplicat als edificis de biblioteca són els següents: la Seattle Central Library, dels arquitectes Rem Koolhaas i Joshua Ramus; la Biblioteca Jaume Fuster, de Josep Llinàs;  la Stadtbücherei Münster, de Peter Wilson i Julia Bolles-Wilson, i la seu de la Potsdamer Straße de la Staatsbibliothek de Berlin, obra de Hans Scharoun i Edgar Wisniewski.

▪    Quant a la relació de l’edifici amb el seu entorn urbà, Montaner destaca que al segle XIX ja es dóna, però que els edificis de biblioteca han evolucionat cap a una major accessibilitat, amb l’objectiu d’esdevenir propers i integrats en l’entorn, són edificis que aprofiten al màxim la llum natural, i són de concepció oberta cap a l’exterior (visió des de dins del que passa a fora, i del que passa dins des de l’exterior), són equipaments que conviden al ciutadà a entrar-hi, oferint una visió positiva i atractiva i creen interacció amb el carrer. Un bon exemple és l’edifici Parque Biblioteca España, a Medellin, Bogotà; com a mals exemples, trobem la BNF, a París, o la Biblioteca Vasconcelos-Mèxic (una espècie de búnquer sense cap relació amb l’entorn).

▪    En tant que equipaments culturals de proximitat, amb una activitat constant al seu interior, i emprats amb funció social per un nombre elevat de ciutadans, el disseny dels edificis de biblioteca ha evolucionat cap a una concepció arquitectònica molt propera, quotidiana, gairebé domèstica. A diferència dels edificis de museus, que solen cercar la monumentalitat i en els quals es fa un “filtre” dels ciutadans que hi accedeixen. Els edificis de biblioteques són propers, molt integrats en el barri. Bons exemples els trobem amb la Mediateca de Sendai, al Japó, la Biblioteca pública Parque El Tunal i la Biblioteca Pública Virgilio Barco, ambdues a Bogotà, la Central Library de Seattle, ja esmentada, la Library and Learning Centre de Viena. Són edificis amb una gran presència, que atrauen totes les mirades, però alhora són edificis oberts a l’exterior; els espais públics oberts són els genuïns del segle XXI.

Montaner explica com també en l’actualitat estem vivint al nostre país una situació de regressió de les polítiques culturals de proximitat, on es planteja cada vegada més la tendència conservadora a centralitzar serveis en grans equipaments, més que no el desenvolupament de grans xarxes de proximitat, model que hauríem de mantenir.

A partir d’aquesta introducció, els tertulians es van animar a encetar múltiples temes d’interès.

El model de biblioteca encara és vigent?

La conversa va començar amb una intervenció que destacà quin model de biblioteca era el que arrossegàvem del franquisme i quin model es va començar a plantejar durant la dècada del 1980 i va realitzar-se a Catalunya a partir de la dècada del 1990:  equipaments de proximitat clarament integrats en l’entorn, edificis lluminosos, etc.

S’exposa que un obstacle important a l’hora de programar biblioteques, és la concepció que molts ajuntaments tenen que han de construir-les en espais reservats per a equipaments, sovint lluny dels eixos vertebradors del barri o de la ciutat, una mica en la línia dels espais que concentren serveis.

La clau de l’èxit ha estat el lliure accés a les col·leccions i espais. Això ha donat uns indicadors tan alts de rendiment que fa que sovint no es qüestionin ni es pensi en noves possibles necessitats.

Una altra intervenció va incidir en la importància de la sostenibilitat de l’equipament i fins a quin punt els arquitectes pensen en els costos de manteniment, despeses energètiques, neteja, etc., que suposa un gran edifici en funcionament.

En una altra línia, es destaca la importància de pensar en possibles noves biblioteques per a nous lectors, quins són els models sobre els quals es treballen els programes de noves biblioteques, per mirar d’implicar les necessitats reals dels ciutadans en el seu disseny, i no neixin obsoletes tot just acabades d’inaugurar. Però també com es poden adaptar les ja existents.

D’altra banda, també es comenta de quina manera s’integren les noves tecnologies en el model i què s’està fent ara mateix en aquest sentit. A l’entorn d’aquest tema, es planteja que el servei i els professionals ens trobem ara mateix en una època de transició i transformació, en tant que el llibre en paper està deixant de ser el principal transmissor de la cultura, i la lectura reflexiva, calmada, va molt per darrere de la transmissió oral i audiovisual, o de la lectura urgent que ofereixen els canals d’internet.

Un disseny adaptat a les transformacions i a la innovació

Sobre la qüestió de l’adaptació a les necessitats, hi va haver un acord força generalitzat amb què no es pot proposar cap nou model sense estudis previs i es posa en valor la necessitat de desenvolupar enquestes i estudis de satisfacció i identificació de necessitats, tradició molt anglosaxona, per definir un model de base que haurien de contemplar tots els programes funcionals de nous equipaments. En aquest sentit, s’esmenta el model de particiàció que ha seguit la definició del programa funcional de la Biblioteca Central d’Hèlsinki.

Malgrat això, es valora que la major part dels edificis actuals són prou adaptables a les transformacions del futur; existeix un predomini del model racionalista en el disseny de les biblioteques, que ofereix confort i flexibilitat, com també simplicitat abstracte, de manera que amb pocs canvis i moviments es poden solucionar canvis futurs. En aquest sentit, es comparen algunes biblioteques amb Palais de Toquio d’art contemporani o la Fabra i Coats, amb grans espais interiors que donen molta flexibilitat per a la transformació.
Per bé que també alguns espais amb predomini orgànic, com ara la Seattle Central Library de Koolhaas, inclou al seu interior una definició racionalista dels espais i un programa arquitectònic per paquets o capes: la biblioteca es construeix sobre la base d’un gran espai central dedicat a la col•lecció i una diversitat d’espais al seu voltant per a les persones i les activitats, de manera que les àrees no interfereixen les unes amb les altres. Cada àrea o capa, té un espai propi definit, de caire racionalista, que dóna flexibilitat al conjunt. Altres intervencions reforcen la necessitat d’aplicar un disseny per capes amb l’objectiu de mantenir la vigència dels edificis davant de la transformació necessària i la flexibilitat que requeriran els edificis en el futur.

Cap a un nou model funcional?

El debat a l’entorn de la necessitat de revisar el model funcional de biblioteca que volem per al futur és el que centra bon part de la tertúlia i un dels punts de partida és el programa funcional que es planteja per al projecte de la Biblioteca central i provincial de Barcelona, enllaç, i que ha hagut d’acordar-se entre diferents administracions, però que, pel sembla, podria incorporar modificacions en el futur, donat l’endarreriment en l’execució de les obres.

Una de les bases de dubte entre els assistents és si aquest gran equipament és necessari i oportú per a la ciutat en el moment actual. Els arguments són que vertebrarà la xarxa de proximitat i centralitzarà serveis, donarà visibilitat i singularitat al servei de biblioteques de la ciutat -a l’igual que a moltes capitals d’arreu del món on grans edificis de biblioteques s’han convertit en grans icones culturals- i sobretot que és una oportunitat, a la que ha costat molt d’arribar-hi i que no es pot deixar perdre.

Amb les diverses intervencions s’exposen els valors d’alguns factors clau:

▪    Es reconeixen els beneficis del model arquitectònic, funcional i de servei implementat durant les darreres dècades, però s’està d’acord amb què cal revisar i redefinir aquest model, que es considera insuficient per donar resposta a la transformació de la societat actual. La vigència dels equipaments es preveia inicialment de 10/15 anys i actualment es plantegen models amb una vigència màxima de 5/8 anys.

▪    Les biblioteques juguen un paper clau en aquesta  transformació i aporten beneficis concrets com a agents d’inclusió i cohesió social, també com a agents per al desenvolupament individual i col·lectiu de la comunitat. La transformació de les tecnologies d’accés a la informació, l’evolució de les relacions comunitàries, i el consum cultural com a element creatiu, educatiu i d’oci constructiu, són factors que han de vertebrar el nou model.

▪    El nou model de biblioteca ha de posar el focus en les persones, i orientar-se cap a allò que fan i què volen, i aquestes són molt variades i canviants. Cal pensar més en un centre de creació de coneixement que no un contenidor de documents.

▪    Els projectes de biblioteca més innovadors actualment passen per la identificació de les necessitats dels usuaris i la seva participació directa en el disseny del model de servei. El model de la central d’Hèlsinki planteja la biblioteca com un gran contenidor cultural, espai-fàbrica de creació i de formació, lluny del model tradicional.

▪    Les xarxes de biblioteques de proximitat, clarament adaptades a allò que l’entorn més immediat necessita, han de mantenir-se i funcionar amb tots els recursos necessaris i de manera simultània a les grans infraestructures. L’Administració no pot abandonar el model descentralitzat.

▪    És necessari recuperar el valor dels edificis patrimonials i mantenir una política de rehabilitació dels espais com a equipaments d’ús públic, que trobi l’equilibri necessari amb la construcció de nous edificis.

▪    Bibliotecaris, arquitectes, dissenyadors, educadors, agents socials i ciutadania cal que mantinguem un diàleg professional continu i treballar conjuntament per posar les bases, interpretar i fer realitat el nou model. Cal que hi hagi risc i llibertat d’acció en els nous plantejaments, sempre posant el valor la sostenibilitat i la vigència del projecte en el futur.

▪    Cal fer participar els ciutadans en la definició del nou model; cal que els professionals, des del seu àmbit de responsabilitat, comencem a pensar i definir ja el nou model, i buscar les millors dinàmiques de participació, resposta i implicació de la ciutadania en el servei. La biblioteca central i provincial de Barcelona ha de ser un dels detonants, però no l’únic: totes les biblioteques en funcionament han de ser agents transformadors de la societat.

Diàleg entre els professionals de biblioteques i els arquitectes i dissenyadors

Un altre dels temes sobre el qual van girar moltes d’altres intervencions va ser el diàleg professional necessari entre els arquitectes i els bibliotecaris, amb l’objectiu de trobar l’entesa necessària perquè els arquitectes puguin projectar en l’espai les necessitats i els usos que haurà de tenir la biblioteca en el futur. Es va afirmar que les biblioteques són espai i funció; si aquesta no està ben definida, l’arquitectura no ho podrà interpretar ni resoldre. El treball previ de definició és importantíssim.

A la pregunta que se li va fer al convidat sobre “què és el que la gent hauria de veure en l’edifici de la biblioteca perquè fos prou atractiu perquè donin ganes d’entrar?”, Montaner respon que un element essencial és que ofereixin diversitat i confortabilitat, i facin visible el que hi ha i hi succeeix al seu interior.

El diàleg apareix igualment, no només entre arquitectes i bibliotecaris, sinó també amb d’altres professionals implicats amb el projecte, com ara els dissenyadors de mobiliari. Arquitectes i dissenyadors han d’interpretar les necessitats que plantegin els professionals de biblioteques, definides en un model que sigui funcional, confortable i adaptable, i que valori igualment la qualitat i el cost dels materials. Han de ser els professionals de biblioteques els qui liderin l’oferta i la creació de nous continguts i que haurien de quedar definits en el programa funcional.

En aquest sentit, un dels arquitectes va plantejar cap al final de la tertúlia que la seva experiència de treball havia destacat per percebre els professionals de les biblioteques com uns caçadors de tendències, en constant recerca de la innovació.

__

Referències complementàries

Montaner (moltes gràcies, Josep Maria!) ha escrit recentment un article a El País (27 feb. 2014), Nos vemos en la biblioteca, on planteja alguns de les idees del debat: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/02/26/catalunya/1393443139_413962.html

També trobareu la crònica que va fer en Lluís Anglada (gràcies, de nou!) al seu blog Biblioteques digitals i cooperació: http://bdig.blogspot.com.es/2014/02/arquitectura-i-biblioteques-el-2n-glop.html

Barcelona, febrer de 2014