Quan els promotors d’aquestes tertúlies ens vam plantejar el tema que vam abordar en aquesta sessió, vam tenir clar que el risc d’un argentí boarense “desatado” com en Norberto Chaves no només valia la pena sinó que era un deure!

Assistents a la tertúlia amb Norberto Chaves

I les expectatives no van quedar defraudades. En Norberto Chaves, prestigiós expert en identitat corporativa, va enfilar el tema que ens citava amb un rodeig previ que va fer patir a més d’un assistent, com en acabar ens confessarien. El convidat fent ús de la seva dilatada experiència, va reflexionar sobre el context cultural actual, amb verb àgil, però sense renúnciar a la complexitat discursiva, i no exempt de provocacions afilades. Al seu parer estem en plena crisi cultural postmoderna, on el plantejament de consum impera i altera, desdibuixa i, fins i tot, elimina les finalitats profundes de la cultura i l’educació, que haurien de permetre el desenvolupament de la consciència crítica i la capacitat d’anàlisi. Aquest fet provoca un problema de crisi d’identitat i d’homogeneïtzació socials, i pot portar a la simplificació de tot només en marques.

Davant d’aquest panorama que definia com a tendència irreversible (els assistents en aquest punt encara no vèiem com acabaria arribant a parlar de la qüestió de les biblioteques), proposava un pacte amb la tendència marquetiniana, que generés un pla d’autonomia no deformable i que permetés acomplir l’essencial de la institució, aprofitant  els rèdits que generi el mercat. Va posar com a exemple la mercantilització de productes relacionats amb les obres d’un museu, que per una banda poden banalitzar la col·lecció, però per l’altra generen un ingrés econòmic que, ben invertit, ajudara al museu a assolir els seus objectius definidors.

Amb l’audiència ben atenta, però encara malfiada, Norberto Chaves va portar finalment a escena a les anunciades biblioteques. Al seu entendre, i tot i el context cultural descrit, aquestes no tenen actualment un problema d’identitat, en tot cas poden tenir un problema de visibilitat. Quan es diu biblioteca tothom es situa, se sap de què es parla però, tot i així, s’associa a una sèrie de tòpics i d’idees preconcebudes negatives, sovint relacionades amb quelcom antic i avorrit. Aquesta percepció en tot cas és la que caldria combatre amb estratègies de comunicació i difusió dels serveis i activitats que s’hi fan.

Ja en el terreny que ens convocava, els assistents (la majoria de l’àmbit de les biblioteques públiques) es van animar a intervenir. Van sorgir diverses experiències que explicaven iniciatives comunicatives i d’oferta de serveis fetes des de les biblioteques. Va quedar clar que es compartia el diagnòstic aventurat per Chaves, i que la clau havia de ser incidir en la percepció del què es fa a les biblioteques, ja actualment molt vinculades a les tecnologies i amb gran diversitat d’activitats molt dinàmiques.

Amb el debat viu, es va alertar sobre el perill de perdre la identitat si s’entrava en dinàmiques de voler revertir aquelles percepcions i abraçar-se a una idea de modernitat mal entesa, que fessin perdre l’essència de les biblioteques. Van sortir diversos exemples, com el cas de les biblioteques universitàries, que fan uns anys van apostar per adoptar el nom de CRAI, acrònim de Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació. Aquesta decisió es basava en voler explicar millor la funció i l’oferta de les biblioteques de les universitats, però alhora ha aportat confusió i mala identificació. El valor del concepte biblioteca, sorgit de milers d’anys d’existència i per tant de penetració en l’imaginari col·lectiu, esdevenint un gènere, no s’hauria de desaprofitar. La recomanació que en Chaves va fer anava més en la línia de subtitular, que de substituir. Que la idea (marca) paraigua no canviï i que l’especificitat de cada centre (per temàtica, lloc, etc.) s’expressi de manera complementària.

En la mateixa dinàmica, es va comentar que en la incorporació de serveis nous, sovint es cau en la temptació de l’ús d’anglicismes, enlloc de traduir el concepte i que sovint això porta a no entendre massa de què es tracta (FabLabs, Coworking, Smart Cities, etc.), i cal veure també si aquests nous serveis són coherents (o van a favor de) amb l’essència o missió principal de la institució. En el cas de les biblioteques, siguin del tipus que siguin, sempre ha estat assegurar la transmissió del coneixement, i per això s’ha de preservar i conservar en les formes que es fixa el coneixement (llibres i molt més, que s’hauran de detectar i seleccionar), s’ha de fer accessible (facultar per la seva comprensió -la lectura, l’ús de les tecnologies, etc.-, ordenar i desenvolupar les eines de descripció) i donar a conèixer. Les missions específiques de cada centre determinarien la resta d’objectius a assolir i els serveis i tasques per fer-ho. Alberto Manguel, en un article recent al New York Times (Reinventing the Library: http://www.nytimes.com/2015/10/24/opinion/reinventing-the-library.html?smid=tw-nytimes&smtyp=cur&_r=0) ho resumia dient que les biblioteques tenien un triple rol: com a preservadores de la memòria de la nostra societat, com a proveïdores dels testimonis de la nostra experiència i les eines per navegar-les, i com a símbols de la nostra identitat.

La conclusió compartida fou que calia fer esforços per canviar els estereotips més rancis associats a la idea de biblioteca, però que calia preservar molt l’essència genèrica. Entre altres es va recomanar trencar les estanquitats pròpies dels col·lectius, per transcendir i generar sinèrgies amb entorns i entitats afins.

Arribades les onze de la nit, i havent acabat els menjars i beures servits -aquesta vegada un poc peculiars- vam posar el punt final de la tertúlia, que un argentí apassionant i apassionat, ens va ajudar a gaudir una vegada més de reflexionar i compartir els nostres dubtes i les nostres conviccions. Us esperem a la propera!