Ricard Belis, periodista i productor de documentals de memòria històrica, es considera un xafarder privilegiat, perquè la seva feina li dóna la possibilitat de generar una eina per canviar el món (no l’eina, però sí una eina, una petita palanca). Possiblement molta gent ho entén així, perquè els documentals es programen en hores de poca audiència.

Creu que cal trencar el silenci que va imposar la Transició, condemnant a l’oblit les víctimes de la dictadura, i per això precisament ha focalitzat gran part de la seva feina en donar veu als silenciats i recuperar els seus testimonis. Com a periodista creu que una de les seves funcions és donar veu als que no en tenen, i no només ser l’altaveu dels que ja la tenen.

Això l’ha portat a treballar amb imatges d’arxiu i li ha permès adonar-se de dues situacions que avui vol compartir:

D’una banda, el risc de pèrdua dels fons d’arxiu. Els fons particulars, ja sigui per ignorància o per desmemòria, es troben als llocs més inversemblants dels espais privats. Ho il·lustra amb la seva experiència quan van crear “Avi, et trauré d’aquí” i van poder treballar amb filmacions particulars de foses exhumades a Navarra, a partir d’unes pel·lícules trobades a les alforges d’una bicicleta vella.

Però també els arxius institucionals presenten grans barreres. El decret del 1942 de creació del NO-DO, per exemple, estableix no només l’exclusivitat de projecció i difusió, sinó també l’exclusivitat de filmació d’uns determinats fets. Això fa que sigui un fons de luxe d’una època, en el que es troben els programes editats i també un gran magatzem de filmacions descartades, que no són accessibles perquè no han estat tractats. Són fons de la Filmoteca Espanyola, gestionats per RTVE, la qual no posa cap facilitat: els preus per ús són elevadíssims, al voltant dels 1.000€/minut; els drets d’emissió estan limitats a un nombre determinat de passis o a un termini d’exhibició delimitat, això és, una nova producció accessible a internet que inclogui imatges del NODO no pot mantenir-les més enllà d’un temps determinat; el format és en Betacam -de menys qualitat que els enregistraments originals.

Per tot això, Belis és un dels promotors de la “Declaració de Reus” que es presenta al Festival DocsBarcelona (el 26 de maig de 2015) i que reivindica el caràcter públic i l’accés i reproducció del NO-DO.

D’altra banda, la recol·lecció de testimonis. En aquest sentit explica la iniciativa Banc Audiovisual de Testimonis del Memorial democràtic, un projecte de recollida de testimonis enregistrats, seguint el model d’altres projectes de memòria oral, com el Video Archive for Holocaust Testimonies de la Yale University Library de la dècada del 1980, o l’Steven Spielberg Jewish Film Archive creat a partir dels testimonis recollits per a la pel·lícula “La llista de Schindler”, el que ha recollit testimonis del genocidi de tutsi a Ruanda (http://www.lib.utexas.edu/taro/hrdi/00004/hrdi-00004.html) o molts d’altres.

Belis tanca la seva intervenció destacant una idea que el preocupa: la recollida i conservació dels fons ja existents. Per exemple, les entrevistes que realitzen per als documentals només s’usen uns pocs minuts, i són els que segur que es conservaran, però tot el metratge que no es preserva, pot arribar a ser un valuós document històric. Les entrevistes senceres dels testimonis que apareixen als documentals produïts per TV3 no es conserven sistemàticament i, en canvi, són un testimoni per al futur. En el millor dels casos es conserva el que es considera el material reutilitzable, mai les entrevistes senceres, ja que ocupen molt d’espai i és insostenible. Caldria, per exemple, conservar-les al Banc Audiovisual de Testimonis, però, en canvi, no hi ha signat encara cap conveni amb TV3 i corren el perill de perdre’s. Destaca també que ara és el moment de recollir testimonis de la Transició perquè estan jubilats i encara estan bé de salut per explicar les seves experiències.

Carles Bosch, reporter i creador de pel·lícules documentals, posa de relleu el paper del professional en Documentació en el procés de creació d’un documental, d’algú que gestioni l’arxiu i que, a manca d’un productor, doni un punt de vista crític. Creu que el paper d’aquest documentalista és fonamental i, en canvi, molt sovint no es troben entre l’equip. Explica els inicis de 30 minuts, que va prendre com a referent l’Informe semanal però reinventant-lo, amb la voluntat d’informar amb intenció, molt vinculat a l’actualitat i a partir de referents internacionals, i no solament elaborant “un informe”. En aquell moment van fer seu el lema d’aprendre “sobre la marxa”. D’aquí s’ha anat evolucionant cap al cinema documental, que demana reportatges més llargs i amb un procés d’investigació associat, els quals tenen actualment molt bona acceptació en els festivals. Ara és la seva especialització: pel·lícules documentals d’actualitat que tenen vida més enllà del fet actual, que han de tenir una lectura pròpia i tenen el deure d’arribar a l’espectador. Es pot dir que a partir d’imatges d’arxiu es genera un nou producte d’arxiu; els documentals reescriuen el passat i creen nou contingut que ha de tenir vida més enllà del moment en què s’emet.

Aquesta idea és la que hi ha darrera de “Les roses de Sarajevo” per exemple, que es va fer el quart any de la guerra de Bòsnia i va aconseguir tornar a posar el conflicte, que havia quedat esmorteït, en la primera línia de l’interès i la reivindicació socials. O de “Balseros, aventura sense final”.

Bosch recupera així una de les idees que apuntava Ricard Belis, sobre la conservació de tot el material que no s’ha editat. Bosch comenta, per exemple, que ell el conserva, sense massa sistematització. Es reivindica, no obstant, el paper de l’autor en la creació de l’obra final, i que molts cops l’obra editada final és suficient sense haver de complementar-se amb peces descartades.

Finalment, Carles Bosch comenta la necessitat de regular l’ús de determinades peces segons la finalitat i de revisar la legislació per poder-hi introduir la idea de fair use de la legislació dels Estats Units. Explica que en el cas de “Septiembres” va voler apostar per conservar alguna interpretació musical dels presos de la pel·lícula i que això l’ha obligat a pagar un preu altíssim per poder utilitzar les interpretacions de cançons amb drets d’autor.

Després de les dues intervencions, queda poc temps per al debat però sorgeixen preguntes interessants que posen en evidència l’interès, per exemple, d’obrir l’arxiu històric de TV3 i el paper del govern català que també està limitant l’accés a tota aquesta informació.

Es destaca també el paper de TV3 com a motor de l’audiovisual català però, alhora, la dificultat de treballar en documentals fora d’aquest àmbit. Les productores no estan produint documentals i “aixecar un documental” sense finançament és cada vegada més difícil. Es posa en evidència la importància de mantenir periodistes que garanteixin que la producció pròpia sigui crítica ja que la producció externa fa allò que demana el client. “L’externalització anestesia la creativitat”, en paraules de Belis. Cal establir mecanismes que vetllin perquè les productores externes aportin també una mirada crítica i equilibrada a les produccions d’una televisió totalment polititzada.

I amb ganes de més debat, però amb manca de temps, acabem aquesta tertúlia que, posa sobre la taula molts temes i ens fa pensar que, probablement, no serà la darrera sobre aquest àmbit.