La tertúlia vol recuperar la reflexió sobre els grans equipaments que ja vam tractar a la tertúlia feta amb Josep M. Montaner, però centrat en el servei a les persones: la biblioteca entesa en com a centre de creació de coneixement i no sols un contenidor. La idea que en altres ocasions Eduard Miralles ha anomenat la biblioteca obrador. I es vol posar el focus especialment en el cas de la Biblioteca Central de Barcelona.

L’Eduard Miralles comença la seva presentació aportant 4 reflexions amb la intenció que ajudin a situar la Biblioteca Central de Barcelona amb una certa objectivització… perquè les biblioteques de vegades costen d’ubicar.

1a reflexió: el valor simbòlic que tenen les biblioteques; les biblioteques continuen essent necessàries, fins i tot quan ja estan cobertes les necessitats tecnològiques, perquè són espais de trobada, espais de relació i de cohesió social. La biblioteca no té, només, un valor instrumental. I l’exemple més significatiu és la biblioteca de la Universitat Politècnica de Florida projectada per Calatrava: no conté res a dins, no requereix prestatges… (en realitat sí però són a Ushuaia o l’Antàrtida). Exemple que ja tractava a l’editorial de InterArts (http://www.interarts.net/newsletter/index.php?p=97&idioma=1).

2a reflexió: la distància simbòlica, o el retraïment que genera sovint la monumentalitat a les persones. És un fet al que no se li ha donat prou importància i que alguns arquitectes, com Josep M. Montaner i altres, han treballat per a disminuir-la i han aconseguit trencar-la, assolint l’efecte contrari: que els ciutadans s’apropiïn l’equipament, se’l facin seu i hi tornin. És un aspecte a valorar davant la construcció d’una nova biblioteca, encara que instrumentalment no sigui necessària, sí que té un valor simbòlic i les necessitats simbòliques existeixen entre la ciutadania.

3a reflexió: les biblioteques s’han consolidat, en els darrers 25 anys, com un equipament de proximitat. Es considera cercle de proximitat un servei que el ciutadà pot fer servir a  menys de 30 minuts de casa; que ofereix un servei similar a serveis que es troben més lluny (més grans i més especialitzats); i un servei que no entra en competència amb altres de similars, sinó que coopera amb aquests de forma escalada, molt ben connectat però que quan introdueix un element de singularitat genera conflictes.

I 4a reflexió: demanar-nos quin seria l’encaix de la Biblioteca Central de Barcelona amb el que ja tenim. En termes d’oportunitat, és un recurs que no es pot deixar perdre. En un entorn amb un bon desplegament de la xarxa local de lectura pública, una Biblioteca de Catalunya,  una xarxa de biblioteques universitàries molt avançades i amb serveis compartits, l’Eduard Miralles té la sensació que el model de provincial de la Biblioteca Central de Barcelona suma poc a la lògica del sistema i pot acabar essent més una nosa. Per això cal redefinir el programa. Ell se l’imagina com un centre cultural especialitzat en la lectura, atractiu, dinàmic, més semblant a la Casa del lector de la FGSR a Madrid . Necessàriament ha de ser diferent, no una cap d’un sistema provincial, sinó més simbòlic, que instrumental.

Això pot arribar a plantejar problemes amb el model arquitectònic i/o amb la ubicació i dubta que el Ministerio de Cultura pugui fer possible un projecte d’aquestes característiques.

A partir d’aquests moment s’obre el torn obert d’intervencions, en el que s’exposen les idees següents.

S’exposa que, certament, és una anomalia per al sistema: titularitat estatal, gestió autonòmica i, a més, en un territori que ja té una xarxa implantada. Si es fa, s’ha de replantejar el seu paper en la xarxa ja existent. No es pot repetir el model, no és una biblioteca més de la ciutat, com les que ja hi ha, però més gran. Cal buscar una altra dimensió del servei. Tot i que el problema poden ser els recursos.

Es qüestiona la ubicació que s’ha previst. Si es vol que tingui aquesta força simbòlica, no és el lloc. Però ho pot ser, si és un edifici d’autor. El lloc potser no és el millor però ha de ser un Calatrava, ha de generar empatia simbòlica, no pot ser una aposta de consolació. Altres opinen que s’ha de defugir de l’efecte Dalí de l’arquitectura, i s’ha de buscar que sigui emblemàtic però més sostenible. En aquest sentit els arquitectes més nous valoren més la proximitat que la monumentalitat.

També es posa en qüestió la vigència del projecte funcional. S’afirma que el projecte espacial actual va guanyar precisament per la seva versatilitat, pot admetre el projecte funcional que es vulgui. I això és important si es preveu que fins l’any 2019 0 2020 no veurà la llum. Aquesta biblioteca no té col·lecció (això ja ho tenen les biblioteques de districte) i s’ha de preveure que es treballarà amb un espai molt més buit de llibres. Possiblement haurà de ser un lloc inspirador i experimental en aquest sentit, generant un model  per a altres biblioteques, que susciti reflexió o com un far.

S’exposen diversos exemples de simbòlics referents: Peñaranda de Bracamonte, amb el centre CITA; Sao Paulo, amb el Serviço Social do Comercio; o Medellín amb el Centro Cultural Moravia.

Eduard Miralles parla de tres generacions en els equipaments culturals:

1a generació (fins a la dècada del 1980): contenidors, la gent és passiva;

2a generació (dècades 1990, 2000): aparadors, l’equipament mostra allò que té, però les persones segueixen essent passives;

3a generació (actualitat): obradors, els equipaments són llocs on passen coses, on la gent és activa.

Certament la biblioteca ha assumit en gran part, i en molts pocs anys, aquest paper d’aparador però el nou rol seria fer un nou salt cap a la biblioteca obrador, més participativa i activa, i un vell lema s’hauria de tornar a fer vigent: de la informació al coneixement. S’hauria de pensar en invertir en I+D en el món de la lectura i l’escriptura (ben diferent a l’animació lectora), oferint passarel·les de la informació al coneixement, cooperant el conjunt d’equipaments i amb el món educatiu.

Continua el debat entre tots els assistents i els temes van i venen, enriquint-se a cada pas.

Es reafirmen algunes idees que han sortit a la presentació inicial. Es veu la importància de fer que sigui un edifici emblemàtic però que doni resposta a la realitat. La monumentalitat també depèn del lloc, la seva càrrega també afegeix simbolisme. Cal aprofitar el lloc per generar una nova centralitat de la ciutat, per recuperar el projecte de la Ciutadella. Tot i que es reconeix que la connexió amb el metro seria un element bàsic no resolt. Un altre aspecte que s’exposa i que sovint no es valora, a pesar de ser bàsic, és la relació del centre amb l’entorn, la necessària transparència entre el què passa a dins i el que passa a fora, considerar la biblioteca com a tercer espai, donant continuïtat al que passa al carrer.

S’aposta per un projecte que aposti per la capitalitat en la lectura i el llibre, es pot imaginar com un espai de creació, imaginant-lo molt més buit de llibres, afavorint l’experimentació i la reflexió al voltant de la lectura, que impulsi el rol educatiu i el valor social de les biblioteques: un gran centre d’impuls de la lectura, l’escriptura, el coneixement, la ciència, el món de l’edició. És important generar un projecte sota noves lògiques aplicades a la lectura on la biblioteca central de Barcelona pot tenir un paper important, per evitar la fractura cultural, educativa i social. En aquest sentit es reforça la idea que aquesta biblioteca podria focalitzar-se en infants i joves, un suport a l’educació, en un sentit ampli del terme.

Es qüestiona també com podria participar la ciutadania en la definició del model. Miralles pensa que potser no a l’estil nòrdic, però sí que seria interessant obrir un procés participatiu molt seriós, ja que les biblioteques tenen dades i una relació amb els usuaris de confiança que es podria utilitzar. Això seria realment una acció emblemàtica . També s’hauria de pensar en clau stakeholders amb participació d’altres professionals, àmbits, entitats, etc. i liderat pel col·lectiu bibliotecari.

Reprenent el tema dels simbolismes, es planteja com s’explica un nou model que sigui simbòlic, si no parteix de referents previs. Miralles opina que s’ha de construir un discurs aprofitant la bona acceptació de base ciutadana que tenen les biblioteques i possiblement convindria dibuixar-ho abans no s’estableixi la data de finalització del projecte, ja que aleshores hi haurà pressa i pressions. En aquest sentit es proposa que més que pensar en termes de que és un equipament que ens deuen, s’ha d’enfocar com una peça que falta en el conjunt de serveis bibliotecaris. S’ha de ser conscient que no hi ha entusiasme pel projecte a cap nivell, i menys polític, i que no n’hi haurà mentre es vengui com un projecte a l’antiga. Possiblement el sector professional no s’ha explicat prou bé, i caldria que ho transmetés en positiu, com un nou escenari en el sector. Vist en perspectiva, els centres cívics van sorgir en un moment en que ningú creia en les biblioteques i en el moment actual, sense haver canviat les lleis, l’equipament força són les biblioteques. Possiblement perquè algú hi va creure i així ho va saber trametre. Una altra via són els opinadors. Poques vegades es parla als mitjans de la Biblioteca de Barcelona i s’haurien de donar les idees clau de què volem que sigui. S’hauria de pensar: si es perdés la inversió, quin model de biblioteca defensaríem?

I en termes de models, es demana si reforçar l’àmbit de la creació que alguns sectors reclamen seria convenient. Miralles es declara crític en el model expansionista d’alguns bibliotecaris envers a altres sectors. Creu que tenim plena legitimitat en el sector del coneixement, la lectura, etc. i que és el que hem de treballar a fons, altres derives poden ser temeràries (cosa que no priva que col·lateralment les biblioteques puguin incorporar altres disciplines, en funció del lloc on es troben i la dinàmica a la que volen respondre).

En definitiva, sembla clar que la biblioteca de Barcelona no pot ser una biblioteca més, ha d’allunyar-se del model de les biblioteques de districte o del de les provincials que, en determinades ciutats, han anul·lat la xarxa municipal; tampoc no ha de ser, només, el vèrtex de la xarxa, ha de ser una cosa diferent.

Cal construir l’argumentari que presenti el projecte davant de la ciutadania i ha de ser una aposta de la ciutat.

Cal elaborar el programa amb tots els agents implicats fent compatible la innovació amb la utilitat.

Cal pensar i tenir en compte el territori i l’estructura ja creada.

Cal que es pensi el model amb temps.

I els professionals hem de saber elaborar aquest model i també el discurs per a defensar-lo. Fent que les administracions se’l creguin i que l’opinió pública es faci ressò de la mancança. Recuperant la força del simbolisme en un projecte com aquest.

Creant a Barcelona, novament, un nou model de referència.

Veure tweets del hashtag #bibglopBCBCN

Barcelona, març de 2015