A les portes de la calor estiuenca, i amb menys assistència de la prevista, malauradament, la tertúlia del passat 7 de juny va comptar amb l’expertesa de Nicolás Barbieri per parlar de com dissenyar i portar a terme polítiques culturals per fer front a les desigualtats, parant especial atenció a les biblioteques. Les idees clau que va exposar, les podeu llegir a una contribució seva a Interacció: http://interaccio.diba.cat/blogs/2015/mes-enlla-acces-equitat-cultural-gestio-comunitaria-politiques-publiques

Barbieri va estructurar la seva exposició en tres aspectes per abordar la temàtica.

En primer lloc, el context de desigualtats cada vegada més acusat i en tots els àmbits.

Va fer esment dels estudis de l’Observatori DESC (Drets econòmics, socials i culturals) i a l’obra de Néstor García Canclini, Diferentes, desiguales y desconectados: mapas de la interculturalidad (Gedisa, 2004).

Per entendre com es produeixen les desigualtats, Barbieri va apuntar els diversos factors que les determinen:

1. Els nivells de renda: que provoquen segregació en el territori.
2. La salut comunitària: els mecanismes de connexió entre els individus d’una comunitat determinen el seu nivell de salut, com més connexions i relacions existeixen, més factors de correcció i reequilibri hi poden haver. Com a exemple, estudis recents mostren més de 10 anys de diferència en l’esperança de vida entre un barri i un altre de la ciutat de Barcelona.
3. Les realitats culturals: com més factors d’identitat (que són culturals) hi ha, més instruments d’equitat es poden desenvolupar. Fa esment a la frase de la directora de l’Escola Mestre Morera, del barri de Ciutat Meridiana: “Ens han parlat sempre d’equitat social i d’identitat cultural, però per nosaltres la clau és la inversa: equitat cultural i identitat social”. Identitat social que emana de la relació de la comunitat i equitat cultural, resultat de facilitar instruments per comprendre l’entorn.

En segon lloc, les polítiques d’accés a la cultura ja que la pràctica tradicional d’aquestes han esdevingut caduques o ineficaces en els contextos de desigualtat. No és suficient oferir productes o serveis culturals, entenent cultura com a substantiu; convé tractar-la com a adjectiu, allò “cultural”, per poder incidir en les comunitats i individus més desconnectats per raons de desigualtat. La democratització de la cultura ha de passar necessàriament per la democratització de les polítiques públiques, incidint en la participació de la ciutadania.

Encara hi ha molts aspectes, diferències de genère, econòmics, ètnics, etc., que generen molta precarietat en els àmbits de la creació i la producció de capital cultural. Amb les polítiques culturals tradicionals s’ha concentrat la producció cultural en determinats sectors exclusius i no hi ha ni espais, ni processos, que facilitin la democratització o la  participació.

El sociòleg Ulrich Bech va definir les institucions zombis com aquelles que mantenen una denominació (ex. “feina”, “família”), però funcionen per inèrcia, han perdut molt de significat, actuen sense contingut precís ni marges clars, incapaces de clarificar el debat i per tant d’orientar l’acció per respondre als reptes i realitats contemporanis. En aquest context, Barbieri es pregunta si la cultura ha esdevingut una institució zombi. El seu raonament és que algunes infraestructures o institucions culturals sí que ho són o tenen el risc d’arribar a ser-ho, des del moment que han perdut dinamisme i la capacitat d’interpel·lar i gestionar l’actualitat social i cultural de desigualtats.

I, en darrer lloc, el paper de les biblioteques. Barbieri va exposar que les biblioteques, especialment les públiques, estan en molt bona posició per no esdevenir una institució zombi, seguint el fil anterior, ja que ajuden a entendre i defensar els drets culturals. Les biblioteques, no obstant, no poden fer front soles al context de desigualtats, malgrat són clau per liderar la innovació en les polítiques públiques d’equitat social i cultural.

S’ha de vetllar perquè no participin d’accions “adormidores” i no esdevinguin merament instruments físics de recuperació urbanística, per exemple quan les intervencions urbanístiques no són sensibles a les realitats on s’implanten, no atenen les desigualtats, la millora física no ajuda a corregir-les sinó a exagerar-les, provoquen l’expulsió dels elements més vulnerables als canvis de condicions econòmiques, etc.

En canvi, les biblioteques han de participar i fins i tot liderar processos de transformació dels territoris de manera integral, des d’un punt de vista cultural, incidint en el valor públic.

La biblioteca pública, per exemple, garanteix els serveis bàsics perquè tota la població pugui accedir a la cultura i al coneixement. Cal millorar, no obstant, les estratègies que han de fomentar la participació de la comunitat en la prestació del servei, com també les que han de facilitar que la biblioteca participi en els processos de definició dels objectius transversals de les polítiques que incideixen en col·lectius vulnerables.

La biblioteca ha de mantenir la seva missió com a garant de l’accés a la cultura i al coneixement, però alhora ha de generar valor públic i retorn social, ha de ser agent actiu en la lluita contra les desigualtats:

1.    Fomentant les identitats col·lectives (de totes mides, orígens, circumstàncies i condicions).
2.    Participant del capital cultural i social de cooperació entre col·lectius, treballant activament per connectar-los i “empoderar-los”.
3.    Facilitant el desenvolupament autònom i actiu de la ciutadania i els col·lectius.
4.    Vetllant per la transformació dels territoris de manera inclusiva, evitant les segregacions.

Amb aquests elements a sobre la taula, Barbieri va demanar el punt de vista dels assistents.

Diverses intervencions van voler matisar la idea que els edificis, pel seu valor simbòlic, també són una eina de visibilització, tant de les polítiques culturals com de fets culturals per ells mateixos. Això, no obstant, a l’hora de crear edificis singulars que ens legitimen internament com a espai públic, hem de pensar si realment aquest nou espai està transformant les desigualtats i la realitat social o tenim al davant només el producte de la “cirurgia” urbanística.

També es va considerar que sovint manca un projecte social, que permeti el coneixement de l’entorn on s’implanta una política o un equipament cultural per fer que pugui incidir de manera més adient i positiva. Per aconseguir-ho, s’assenyalà que sovint convé més aportació dels tècnics o professionals, en aquest cas de les biblioteques, per alimentar o condicionar als gestors polítics.

Aquest projecte social, en molts casos es fa a posteriori, de manera reactiva: sobre un estàndar de servei posteriorment es desenvolupa una col·lecció adaptada al territori, s’intenten integrar nous perfils professionals dins l’equip, etc. Es va fer notar la dificultat per dissenyar equips i perfils professionals que puguin donar resposta a les necessitats incloses en els projectes, en el sector públic hi ha molta estandardització i poques eines de flexibilitat. Cada cop més, però, s’intenta incorporar ja en la definició dels projectes, i per tant es millora l’adequació dels serveis i les col·leccions a l’entorn on s’ubiquen, malgrat cal seguir treballant-hi.

Barbieri, va indicar que la lluita contra les desigualtats no pot ser aïllada, ha de ser integral i comprensiva de les diferents formes de desigualtat, on cada factor incideix en els altres. Cal una interlocució directa amb els entorns, per propiciar l’apropiació de l’equipament per part de tothom. També va fer incidència en la necessitat d’avaluar l’acció, de manera que es pugui copsar l’impacte i progressos en la reducció de les desigualtats.

Com fer-ho? Es va demanar, i Barbieri va suggerir dos aspectes fonamentals: la biblioteca ha de tenir interlocució amb el seu entorn/comunitat, ha de fer front a les desigualtats que hi siguin presents, i ha d’avaluar per millorar el servei i passar a l’acció. Cal aplicar estudis qualitatius i d’impacte en el servei i apostar per mesurar l’àmbit cultural-educatiu-social (ex. índexs de comprensió lectora, projectes de retorn social i impacte comunitari -lectures saludables, creació per a la convivència, etc.), que puguin ser emprades en la presa de decisions de polítiques públiques. Tot i reconèixer la dificultat de poder avaluar específicament.

Es va considerar que tot tipus de biblioteca pot participar en la millora de l’accés cultural, no només des de les públiques. Les especialitzades, universitàries, patrimonials, etc. poden participar al bé comú facilitant la compartició dels coneixements i les tècniques per gestionar-los i comprendre’ls. La generació de nou coneixement en entorns especialitzats, el projectes de dades obertes i difusió del coneixement i la recerca a través de llicències creative commons, els projectes de recuperació de patrimoni i memòria col·lectiva digital, etc., són iniciatives que aporten valor públic fonamental.

Pot jugar un paper clau el tercer sector, que si s’aproxima a l’àmbit públic, en l’acostament cap a la població i el territori i les seves característiques.

En aquest punt, es va discutir sobre com aconseguir i propiciar la participació, que es proposa. Es van comentar diversos factors que la determinen, en funció de les capacitats, ganes, disponibilitat, complicitats, etc.:

• Calen ponts entre les diferents maneres d’entendre la participació. Els processos participatius es poden entomar en diferents escales (els ciutadans poden participar en el disseny d’una activitat; un cop duta a terme, participar en l’avaluació i millora; un segon nivell podria ser la participació en la definició del programa d’activitats; el pas següent, participar en el consell de biblioteques del barri, etc.) i és necessari establir vincles entre uns i altres.
• Si les comunitats tenen mecanismes interns democràtics, podran actuar millor en el sistema públic. La comunitat es legitima quan segueix patrons rigorosos no excloents.
• Cal vetllar perquè cap de les comunitats (o individus) participants s’apropiï de manera particular l’espai públic. Equilibrar perquè sigui de tothom que el vulgui.
• Els processos participatius haurien de permetre l’aflorament de coneixement complementari, no estrictament tècnic, ja que sovint es desconeixen les necessitats reals dels ciutadans.
• És complex canalitzar i sintetitzar totes les propostes sorgides, malgrat el coneixement tingui l’efecte positiu d’empoderar la ciutadania, aquesta incrementi l’interès per la política pública i aporti el component deliberatiu necessari per consolidar els valors democràtics.
• Des de les polítiques públiques, hauríem de tenir més por a la indiferència que no a l’apropiació del servei per part de la comunitat.
• Convenen polítiques públiques que permetin o acompanyin els processos espontanis alternatius o externs a les institucions, no a través dels canals més formalitzats.

Ja tancant el debat, algunes intervencions van manifestar escepticisme amb la capacitat de la participació conjunta de tothom en tot i sempre. Sovint les decisions tècniques requereixen de coneixements aprofundits, que ningú té sobre tot. Es va concloure que s’han de modular els espais de participació i en tot cas incloure’ls com una variable més en els processos de presa de decisions.

I amb aquesta tertúlia donem per acabada la temporada.

Us desitgem molt bon estiu i us emplacem al nou curs, que esperem començar amb forces renovades!