A l’entorn de la tria i la selecció, inicia la tertúlia Mita Casacuberta. El cànon literari es planteja en diversos entorns, des de les biblioteques, però també des de les editorials, la universitat, els mitjans de comunicació, etc. És un instrument que fa difícil d’establir criteris i que planteja sobretot preguntes, fortament qüestionat, alhora que defensat de manera ferma, des de la dècada del 1960.

Les biblioteques són clau per construir identitat “com a ciutadans”. És evident que no poden conservar-ho tot i que juguen un paper de conservació del patrimoni local i identari; però realment els criteris per esporgar les col·leccions responen sobretot a una dinàmica de la societat -els criteris ques es basen en l’ús, o els criteris que passen pel sedàs de la censura, per exemple-, i passen per alt altres criteris que haurien de garantir el fet que no desapareguin determinades obres de l’abast del gran públic (posa com exemple Fortuny de Gimferrer, eliminat del fons d’una biblioteca pública. Llibres com ara aquest haurien de passar un algun altre tipus de filtre, la qüestió és quin). El paper de l’educació és fonamental a l’hora de determinar els criteris.

Les biblioteques de ciutats petites tenen una funció importantíssima en aquest sentit: han de fer de prescriptores i en elles hi hauria d’haver persones capaces de fer “l’acompanyament de la lectura” (no caldria que fossin els literats els que anessin a fer els clubs de lectura com a “prescriptors professionals”).

Una altra confusió comuna és que es considera que s’ha de promoure “el plaer per la lectura”. I la lectura no sempre provoca “plaer”. Altra cosa és “el gust” per la lectura. Com es construeix aquest gust? És feina de molts actors, des dels mitjans de comunicació, les biblioteques, l’entorn educatiu, etc. El gust es pot ajudar a construir a facilitant mecanismes perquè les persones siguin capaces de fer la seva pròpia selecció. Però això parteix de l’esforç, més que no pas del plaer.

En l’àmbit social s’ha de reconèixer que els lectors són a les biblioteques, no a les universitats. El públic ampli és a les biblioteques i cal l’estreta col·laboració entre biblioteques i professors. Si es parteix que el que cal és “ensenyar a llegir”, que comporta anar més enllà de llegir i analitzar, suposa llegir i explicar de manera conjunta allò que es llegeix amb l’objectiu que mica en mica se’n vagi copsant el fons de la lectura.

La literatura serveix per explicar la realitat (qui som, com som, on som) i també per construir la realitat. Això implica treballar el cànon, el gust (i no necessàriament passant-ho bé) des de l’ESO. El repte és canviar l’enfocament de la literatura a l’ensenyament que ha quedat en un segon terme perquè no se sap com aconseguir que la literatura agradi. En cultures properes a la nostra això no passa: a França o a Anglaterra s’ensenya la llengua a través de la literatura. Els mitjans de comunicació també en són part responsable, ja que si no haguessin centrat tot el seu èxit en l’audiència (també els mitjans públics) podrien contribuir a “construir realitat”. Previ a construir el gust i els fonaments del pensament crític, hi ha la selecció i la tria, i si no es té la capacitat per a fer-ho un mateix, es pot ajudar des de les escoles, els mitjans o les biblioteques.

A partir de les intervencions, múltiples i variades, la conversa conjunta i compartida dels assistents a la tertúlia sorgeixen altres idees:

El cànon no pot ser una simple llista d’allò que s’ha de llegir abans de morir. Hi ha lectures que han estat obligatòries per a tots i que poden ser dissuasives. La construcció del gust sovint és a la contra del que ens imposen i s’hauria d’enriquir amb la cultura digital que obre noves formes de manifestació, com ho estan fent la música o l’entorn audiovisual.

El repte més alt és com aproximar, com “explicar” literatura als infants que a casa seva no tenen cap llibre, no han tingut aquest objecte com un objecte familiar.

Es parla de dues categories de cànon, el “cànon literari”, més proper a l’acadèmia, i el “cànon del lector”, el que demanen i “consumeixen” els usuaris. L’editorial Modern Library va confeccionar una llista de les 100 millors novel·les segons el món editorial i les 100 novel·les més llegides a les biblioteques públiques nord-americanes i no coincidia… (http://www.modernlibrary.com/top-100/). Com es poden entrellaçar o reforçar entre ells? Una opció és facilitar obres literàries en resposta a demandes quotidianes i vivencials.

Una dificultat afegida en la selecció de les biblioteques públiques és trobar un equilibri entre allò que demanden usuaris sense base -molts- i als que no se’ls pot no acompanyar, i els que ja tenen una base i que s’ha de potenciar que consolidin el cànon.

Com s’estableix el cànon a les biblioteques públiques? Qui pot fer aquest cànon? En una cultura viva (amb literatura viva) el joc és la discussió per determinar què és el cànon. Determinar el cànon actual és el més complicat per la falta de perspectiva. Els professors universitaris en tenen l’obligació, la societat demana que es formi en el que és el coneixement de la “nació i el seu esperit” i l’administració ho exigeix en els seus plans d’estudi: vol especialistes i no que s’intercanviïn idees. Per contra la biblioteca pública no té aquesta obligació i pot fer passos trencadors en aquest sentit. La biblioteca escolar podria tenir un paper rellevant en aquest sentit.

Per “explicar literatura” s’ha d’haver llegit (no només literatura, és clar). Si ho han de fer els bibliotecaris, qui fa llegir als bibliotecaris? Qui els dóna les eines per a fer-ho (les editorials sovint no tenen en els seus catàlegs vius els llibres que es podrien considerar que formen part del cànon)? Se suposa que una persona llegeix aproximadament 3.000 llibres al llarg de la seva vida. Per ser bibliotecari t’ha d’agradar llegir (si no, es té un problema vital professional/personal). Una opció seria organitzar clubs de lectura de bibliotecaris o fer una formació específica d'”explicar a llegir”.

El cànon a més de literari, també és determinació social, de poders, … amb equilibris geogràfics, d’èpoques, etc. Fer el sumatori del que consideraria cànon un grup de bibliotecaris -a partir del què els agrada a nivell personal i del què coneixen per proximitat amb el món del llibre-, confrontant amb l’acadèmia -que té una mirada amb perspectiva,- i el què llegeix el públic, explicant el perquè del seleccionat, podria ajudar a construir una pauta per a establir el cànon a les biblioteques. Els bibliotecaris demanden criteris a l’hora de fer l’esporgada de la col·lecció i si es comptés amb una llista de pauta seria ben rebuda.

I sorgeixen algunes idees per a orientar als lectors: lectures que duen a altres lectures; llibres híbrids d’assaig i ficció; identificar els llibres amb pictogrames que responguin a sol.licituds freqüents dels lectors; campanyes agressives a l’estil de les llibreries “Encara no t’has llegit…? “Llibres que has de llegir abans de morir”.

Hi ha una biblioteca que té com a lema a la seva entrada: “Aquí es té cura de l’ànima”. Això és el que fan les biblioteques i això és la literatura, afirma la Mita Casacuberta tancant l’amena i animada tertúlia.

Acabem la crònica, com no podia ser d’altra manera, amb una llista de les lectures i autors suggerits durant la tertúlia (és una llista creada a partir de les intervencions espontànies; no hi són tots els que hi han de ser, i en podria sobrar algun, naturalment!):

– Bayard, Pierre. Com parlar dels llibres que no hem llegit

– Bécquer,  Gustavo Adolfo (poesia)

– Carner, Josep (contes)

– Ferrater, Gabriel (obra poètica)

– Gimferrer, Pere. Fortuny

– Hugo, Victor (en general)

– Iborra, Enric. Un son profund: dietari d’un curs de literatura universal

– Leopardi (poesia)

– Melville, Herman. Moby Dick; Bartleby, l’escrivent

– Shelley, Mary. Frankenstein

– Tavares, Gonçalo (híbrid literatura i ficció)