Tanquem l’any amb un convidat que ben aviat posa a prova la nostra capacitat d’atenció. L’Àlex aprofita cada segon per aportar una idea, i ja us avisem que no hem pogut ni sabut recuperar-les totes!

L’Àlex Hinojo comença la tertúlia avisant-nos que planteja la seva exposició sobre la base de dues premisses: la primera, que el patrimoni és de tots, i la segona, que la major part de nosaltres treballem en un servei públic. La cultura lliure recorda això constantment a les institucions: tothom hi guanya si en fa ús, independentment de la finalitat per a què ho vol (pur coneixement personal, explotació comercial, etc.). I vol posar-ho en pràctica. No hi ha res de nou… bé potser sí, la consciència del dret a reclamar-ho.

Creu que això ens obliga a maximitzar el retorn perquè tenim un tresor nacional que està infrautilitzat. Que tothom faci ús del patrimoni, el reutilitzi, creï nou coneixement a partir de l’existent, enriqueix la societat.

GLAM, GLAMwiki i OpenGLAM són portes d’entrada per posar en valor allò comú i cridar l’atenció a les institucions: “això és de tots, deixa-m’ho fer servir”, com una nova normalitat. Els acrònims no deixen de ser marques esbiaixades, amb una visió anglocèntrica.

Recorda un paral·lelisme que fa Genís Roca i que li sembla molt clar: al principi Internet s’associava a un perfil tècnic; quan es va començar a parlar de 2.0 es va associar al màrqueting, i quan parlem d’estratègia digital es pensa en la direcció.

El GLAMwiki només és una manera d’introduir-se a les institucions. I Internet és l’escenari que ho ha fet possible. Però només és una eina, o un canal, no un fi en si mateix. Internet com a canal som tots, un canal que complementa l’espai físic. Això ens ha de fer canviar les condicions i repensar els espais físics: perquè s’hi ha d’anar? Els espais físics han de ser diferents del que han estat fins ara. Internet és un espai de descoberta i hem de saber el valor que aporta l’espai físic. L’espai físic ha d’assumir nous rols, centrats en posar en valor l’experiència que s’hi pot trobar i que no podem tenir a Internet.

Pel que fa a les metadades i les llicències de drets d’autors, no ens han d’espantar. Les metadades són estàndards que biblioteques i arxius fa temps que utilitzen, per tant, ja tenen molt camí fet que obre moltes possibilitats. També les llicències del drets d’autors. Uns i altres són eines que ens permeten connectar entorns diferents.

Ens posa quatre exemples bàsics en OpenGLAM:

• Obrir les col·leccions (accessibilitat i reutilització) (de penjar el PDF a obrir l’API).
• Obrir la governança (que vol dir obrir l’estratègia, compartir eixos, i complicat, per tant…)
• Programar sobre la base dela comunitat, i no a la inversa.
• Recordar el rol de servei, d’utilitat a la comunitat; entendre les biblioteca com el CAP del barri, en el marc de l’educació, i no amb una funció condescendent.

Hem de tenir clar quin és el nostre objectiu: què obrim? com? qui ho farà servir? Perquè si no ho fem així ens trobarem amb la paradoxa de la inutilitat d’obrir coses. Europeana n’és un clar exemple, obrir-ho no vol dir que la gent hi entri. Després recuperarem aquesta idea.

Que sigui open vol dir que la medalla és de tothom i cal establir una estratègia clara:

• Demostrar fent: objectiu clar i centrant-nos en tot allò que és de domini públic
• Anar fent fins a demostrar que el model és vàlid.
• Lidera qui més fa, no per càrrec, pes ni mida, ni qui ho fa millor. La participació és asimètrica.
• Maximitzar el retorn social: obrir les dades sense restricció.

És una actitud, no un model que es pugui copiar amb idèntics resultats.

Els projectes grans només són vàlids com a impulsors, però sovint neixen morts, no tenen l’adaptabilitat i proximitat que els cal. D’alguna manera el comptar amb recursos econòmics és símbol de fracàs.

El finançament no és un problema si el projecte és bo. Però és imprescindible prioritzar i plantejar-se si es necessita finançament per a un projecte, o què passarà quan no els tinguem. I les prioritats han d’estar alineades amb el pla estratègic i amb allò que sapiguem fer. Si hem de pagar per fer allò que no sabem fer, hem de fer-ho? Al final, els sistemes que no tenen l’incentiu econòmic com a base solen funcionar millor. Sense perdre de vista que, a més, la clau de l’èxit és la comunitat, la comunitat entesa com a grup de gent que comparteix objectius, necessitats, espais o interessos. Si s’alineen sortirà millor, però calen vincles, compartint, establint relacions, generant grup, conversa, reputació, etc. Cal temps, cal escolta activa i alinear projectes a necessitats i a tipologia de membres i rols de la comunitat. No és simplement un like o un retuit. [L’Àlex demostra que ho fa, avui entre els assistents hi ha persones que han creat projectes amb ell i aquesta vinculació és evident].

Ens presenta les fases més habituals en un procés d’obertura: primer la negació, després la curiositat, la recerca d’altres que també ho fan, la demanda més personalitzada (Jo també! Ho teniu en lila?), els inicis amb restriccions, la col·laboració amb gent que ens permet passar a l’entusiasme i a voler-ho tot, a l’obertura massiva i lenta. Però la repercussió real és poca i això ens porta a la crisi existencial i d’aquí a la dinamització real, a un nou posicionament, a un impacte en una altra escala: la rellevància.

L’OpenGLAM es veu com una nova relació entre institucions i persones, quan en realitat està responent a la lògica per les quals van ser creades: compartir el patrimoni i donar servei a la ciutadania.

El GLAM va ser creat l’any 2009 però no ha fet el salt per integrar informació i coneixement: “les dades obertes ja són massa, necessito ulls que les llegeixin”.
Quan comença el torn d’intervencions el debat s’amplia: parlem de la importància de l’àmbit local, del paper de lideratge que la biblioteca pot tenir d’acord amb allò que ha fet i fa, i no merament amb allò que és. Exposa els punts forts i dèbils de la professió, a partir d’una tasca d’observador que va fer en un congrés de Fesabid: la fortalesa de la voluntat de servei públic, d’activisme social i no reclamar la propietat cultural per la tasca que es fa; alhora que observa una gran debilitat com a prescriptors o per fer entendre a la societat que Internet no és la competència de les biblioteques. Cal treballar pensant en les necessitats i en els nostres objectius. Saber en què som bons i donar-li importància a això.

Es demana sobre si aquest nou enfocament pot ajudar a disminuir les desigualtats socials, potenciades per qui més en sap, qui més ràpid és i ara per qui més coneixement tingui en manejar les dades obertes. Segons l’Àlex, en aquest entorn es reprodueix el món real, ni més ni menys, la diferència és que el “problema” de l’accés s’elimina.
Parlem de la necessitat de pensar en projectes petits, sostenibles. Cosa que la conjuntura actual afavoreix; la manca de recursos fa que tot sigui més “amateur” i es puguin fer “experiments”.

També es posa molt d’èmfasi en la necessitat de fer-ho amb els del costat. L’accent està en l’actitud: “alliberem, però no col·laborem”. Cooperar no vol dir tots treballant al voltant d’una taula, vol dir tots treballant en la mateixa línia.

Cooperar entre professions i aquí sí que tenim una responsabilitat per ser capaços d’entendre què fan els altres i sortir de la nostra àrea. I això no és fàcil perquè sovint les institucions no ho entenen (quina està disposada a no posar el seu logo per a fer un projecte cooperatiu i “neutral”?) i uns estudis totalment separats, per exemple, de bibliotecaris i arxivers no hi ajuden.

Cal aprofitar les noves oportunitats que ens presten les plataformes, pensant que els repositoris són el principi, no el final. A partir d’aquí calen seleccions, cal difusió i recerca.

Els bibliotecaris són la segona pàgina de Google, és fonamental adaptar-se a l’usuari, aportar un valor afegit a les consultes per anar més enllà d’on arriba un robot. Cal escoltar l’usuari, seguir-lo a les xarxes i prestar-li la nostra ajuda. Apropar-nos-hi, impulsant la conversa, l’intercanvi. El nostre valor és l’atenció personalitzada.

Hem de ser conscients de la importància d’impulsar projectes, de ser el node de coordinació entre diferents unitats de la cultura en obert. A Finlàndia tot és públic i no s’ha d’explicar o argumentar el perquè. Ser petit o local no vol dir ser irrellevant. S’ha de ser proactiu, observar l’entorn i generar nous espais de relació.

I, com no podia ser d’una altra manera, també apareixen les contradiccions, perquè a l’administració els projectes petits no tenen impacte i hem de saber combinar-nos amb projectes més grans que facin possible els més petits. Sempre, però, alineats amb el pla estratègic.

En definitiva, per cooperar és necessari saber què necessita l’altre i quines són les seves debilitats per poder-les cobrir a partir de les nostres fortaleses. I per això és imprescindible la confiança.
Al final, la confiança és el vincle que ens ha fet arribar fins aquí.

El tema d’avui ha estat una molt bona manera de tancar l’any i esperem retrobar-nos en un futur. De moment, el grup que les impulsa es pren un descans. Recuperarem les tertúlies d’aquí a uns mesos quan el context o els col·legues requereixin tornar-nos a trobar per pensar i reflexionar junts.